Això no és ser valent.
Cantar la quietud de l’illa,
la puresa dels vents
o la crua sinceritat de les pedres.
Abraçar –amb despit- la solitud,
la vida ermitanya
o la de profeta incomprès.
Això no és ser valent.
Les dèries d’illa
no deixen de ser
més que escuts
contra l’embat
de la petitesa de l’home
i la immensitat de la mar.
