Sota la finestra, un jardí.
I t’apareixes, moixa, entre les ombres nocturnes,
de contorns espectrals i d’incertes intencions,
nostàlgia, sí, Rimbaud, de l’antiga pàtria del que sóc:
anys blancs de llum com els carrers del poble
i la certesa del sol que ens omplia els cabells de blat.
Nostàlgia que defuig el culebrot
i els cavalls i les cales i la barca i la vela…
Nostàlgia com l’agror del sexe en nits anònimes,
mirall on només nosaltres
som la mesura de totes les coses,
camí ple d’entrebancs que desitja arribar a l’alba.
Nostàlgia que és combat i forja,
fundació contínua dels mots i els dies
que conjuguen la complexa equació
del meu esguard illenc
al jardí, sota la finestra.
